No va ser de manera premeditada, ni en una data exacta. Simplement, vaig deixar de llegir. Des de ben menuda, la lectura havia estat, per a mi, aliment i refugi, l’espai on ser feliç, l’esperança que les coses podien ser d’un altra manera. I que podien anar bé. I quan tot va començar a anar bé, el més urgent era viure. No calia llegir. Les coses interessants ja no eren als llibres, passaven a la meva vida. I passaven tan de pressa que no quedava temps per a històries escrites. Durant molts anys, fora de textos professionals, la literatura va quedar al calaix dels records que no sabem si tornaran a eixir o es quedaran agafant pols, com la làpida d’un mort a qui ningú visita.
He trigat molt a adonar-me’n de com n’estava d’equivocada. Segurament, totes les lectures que no he gaudit durant aquells anys d’activitat frenètica haurien pogut salvar-me del que ha vingut després, de la mateixa manera que ho van fer quan era xiqueta. Passada la pandèmia i enmig de totes les crisis de la mitjana edat, vaig tornar a València. I vaig tornar a llegir. Buscava el caliu de la paraula en les experiències de vides llunyanes, que sobre una pàgina se’m feien properes. Necessitava sentir el tacte del paper com necessitava els amics, els bars, els carrers o els paisatges. Vaig tornar a llegir per cuidar i per cuidar-me, a través de personatges que feia meus, amb l’atreviment que donen l’anonimat i la distància. Linn Ullmann mai sabrà com s’assemblaven mon pare i Ingmar Bergman en els seus últims dies. Ni Annie Ernaux que les seues llàgrimes en tornar de visitar sa mare a la residència, eren també les meues en encarar-me amb l’Alzheimer cada cap de setmana. Elles no ho sabran, però jo sí. I agraïsc que els seus textos foren on havien de ser quan més els necessitava, per materialitzar aquells sentiments que existien dins meu, sense forma. Les seues paraules em connectaven al món i em feien sentir que no estava sola. I que no estava boja.
Vaig tornar també a la llengua que havia estat la meua i que després de gairebé 20 anys, em costava llegir en veure-la impresa. 20 anys movent-me en altres idiomes, sense escriure ni parlar en valencià. 20 anys allunyada de textos i autors en la llengua en què vaig créixer. Superar la diglòssia ha estat un acte conscient i autoimposat. M’he obligat a llegir i expressar-me per escrit en valencià. He reconnectat amb un món editorial que amb prou feines recordava i he descobert nous espais de coneixement i d’expressió. Llegir en valencià ha estat una aposta per posar ordre i veu a una part de mi, adormida per les presses, la productivitat i la inèrcia. És necessari un cert nivell de rigor i autoexigència per retrobar-s’hi, però l’esforç prompte dóna hermosos fruits.
En el meu cas, aquesta floració individual s’ha materialitzat en el Club de Lectura que coordine a Fontanars dels Alforins, el poble on visc. Un club que formem prop de 30 persones des de fa més d’un any i ón, a través de la lectura, teixim xarxes entre el veïnat, ens acompanyem, recuperem la nostra llengua i reflexionem sobre els grans temes de la literatura i l’existència humana. Un grup variat, nombrós i fidel, que cada divendres de sessió acudeix a la biblioteca municipal amb l’ànim de xarrar de llibres i compartir la vida. Treballem per trobar una veu pròpia, com a individus i com a poble, i per confrontar-la amb altres veus i generar converses on tinguem cabuda. Una construcció col·lectiva. Perque ara sabem que no estem soles. I que no estem boges.
En 2024 he guanyat el primer premi als Premis Llegir 2023-2024 de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.
Podeu llegir sobre les tres guanyadores i els nostres articles a la web de la Fundació Bromera: Xelo Soriano guanya el Premi Llegir 2023-2024
A continuació us deixe l’article premiat al complet i més avall, la traducció al castellà:
Volver
No fue de una manera premeditada, ni en una fecha exacta. Simplemente, dejé de leer. Desde muy pequeña, la lectura había sido para mí, alimento y refugio. El espacio donde ser feliz. La esperanza de que las cosas podían ser de otra manera. Y que podían ir bien. Y cuando todo empezó a ir bien, lo más urgente era vivir. No era necesario leer. Las cosas interesantes ya no estaban en los libros, pasaban en mi vida. Y pasaban tan rápido, que no quedaba tiempo para historias escritas. Durante muchos años, excepto textos profesionales, la literatura quedó en el cajón de los recuerdos que no sabemos si volverán a salir o se quedarán cogiendo polvo, como la lápida de un muerto al que nadie visita.
Me ha costado mucho darme cuenta de lo equivocada que estaba. Seguramente, todas las lecturas que no disfruté durante aquellos años de actividad frenética podrían haberme salvado de lo que ha venido después, del mismo modo que lo hicieron cuando era niña. Pasada la pandemia y en medio de todas las crisis de la mediana edad, regresé a Valencia. Y volví a leer. Buscaba el calor de la palabra en las experiencias de vidas lejanas, que sobre una página se me hacían tan próximas. Necesitaba sentir el tacto del papel como necesitaba los amigos, los bares, las calles o los paisajes. Volví a leer para cuidar y para cuidarme, a través de personajes que hacía míos, con el atrevimiento que dan el anonimato y la distancia. Linn Ullmann nunca sabrá cómo se parecían mi padre e Ingmar Bergman en sus últimos días. Ni Annie Ernaux que sus lágrimas al regresar de visitar a su madre en la residencia también eran las mías al enfrentarme al Alzheimer cada fin de semana. Ellas no lo sabrán, pero yo sí. Y agradezco que sus textos estuvieran donde debían estar cuando más los necesitaba, para materializar esos sentimientos que existían dentro de mí, sin forma. Sus palabras me conectaban al mundo y me hacían sentir que no estaba sola. Y que no estaba loca.
Volví también a la lengua que había sido la mía y que, después de casi 20 años, me costaba leer al verla impresa. 20 años moviéndome en otros idiomas, sin apenas escribir ni hablar en valenciano. 20 años alejada de textos y autores en la lengua en la que crecí. Superar la diglosia ha sido un acto consciente y autoimpuesto. Me he obligado a leer y expresarme por escrito en valenciano. He reconectado con un mundo editorial que apenas recordaba y he descubierto nuevos espacios de conocimiento y de expresión. Leer en valenciano ha sido una apuesta por poner orden y dar voz a una parte de mí, adormecida por las prisas, la productividad y la inercia. Se necesita un cierto nivel de rigor y autoexigencia para reencontrarse, pero el esfuerzo pronto da frutos hermosos.
En mi caso, esta florecimiento individual se ha materializado en el Club de Lectura que coordino en Fontanars dels Alforins, el pueblo donde vivo. Un club formado por cerca de 30 personas desde hace más de un año, donde, a través de la lectura, tejemos redes entre el vecindario, nos acompañamos, recuperamos nuestra lengua y reflexionamos sobre los grandes temas de la literatura, que son los de la existencia humana. Un grupo variado, numeroso y fiel, que cada viernes de sesión acude a la biblioteca municipal con el ánimo de hablar de libros y compartir la vida. Trabajamos para encontrar una voz propia, como individuos y como pueblo, y para confrontarla con otras voces y generar conversaciones donde todas tengamos cabida. Una construcción colectiva. Porque ahora sabemos que no estamos solas. Y que no estamos locas.
Deja un comentario